Fa molt anys una ampolla.
Una ampolla d'un licor fluixet.
Fa molt anys, una cort.
Una cort a una ciutat boirosa.
I, alhora, una noia.
Una professora que somiava;
que somiava amb trens
que no s'aturaven a les fronteres.
Que somiava amb banderes cosides
amb draps de cuina de moltes maneres;
que somiava amb la llum que faria
fora la sòlida foscor d'un temps
de riures i també de plors intensos.
I la noia va veure que l'ampolla
portava als trens que no s'aturarien
en arribar de nit a les fronteres,
que portava a profundes coneixences
a pisos que els estudiants llogarien
a mil ciutats de nostra vella Europa.
Ara els anys han passat.
Els trens no s'aturen a les fronteres.
Malgrat que encara resta molta feina,
hem fet draps de cuina amb moltes banderes.
Encara queda molta feina. Sí.
I alguns oblidaran
que tot va començar
amb una ampolla d'un licor fluixet
i una noia que somiava amb trens
que sense parar creuaven fronteres